En el temps

En haver establert quins serien els set artistes, es va adonar que hi mancava algun element. En el cicle d’exposicions. L’element que determinés el ritme que seguiria el discurs de la seva trajectòria.

Havia concebut de l’espai i la persona perquè considerava que era al voltant d’aquests dos conceptes que girava una bona part del treball dels artistes. D’aquells artistes que havia visitat però també d’alguns d’aquells altres que ja coneixia des de feia algun temps. I va ser a partir d’aquestes dues idees com es va proposar de plantejar un itinerari. Un itinerari de ficció, com va dir en el text de presentació del cicle.

La proposta era molt senzilla: en lloc de teoritzar sobre aquestes dues idees (i a la manera com es feia en aquell tipus de textos que ell es veia incapaç d’escriure), allò que pretenia era poder aproximar-s’hi a través d’algunes d’aquelles qüestions que li poguessin evocar, suggerir, insinuar o proposar. Aquells dos conceptes (o aquelles dues idees). I a través d’una experiència que fos personal. Directa. Com les obres que realitzaven cadascun d’aquells set artistes a partir dels quals es descriuria l’itinerari.

Per bé que des del principi va donar un títol a les quatre exposicions, allò que el seduïa més de la seva proposta era la possibilitat de calibrar el diàleg que fluís entre -o amb- les obres dels set artistes, els seus creadors, els altres implicats i el públic. O entre aquells que participessin d’alguna manera en les activitats que es difonguessin en el transcurs del cicle. És a dir, amb la veu que pogués brollar d’aquells que experimentessin la densitat d’aquells dos conceptes. Si és que de veritat -o en el fons- en tenien alguna. Aquells dos conceptes-. Si és que de veritat -o en el fons- en tenien alguna. Aquells dos conceptes (o aquelles dues idees), i d’alguna manera molt particular. De manera que els títols que els va atorgar no eren sinó uns punts de referència. És a dir, les exposicions. Aquelles que l’impulsarien a continuar l’itinerari de la seva aventura. D’aquella aventura que es dirigia cap un univers inexplorat. Perquè si es vol anar cap a alguna banda s’ha de partir de qualsevol lloc. O de qualsevol excusa. D’alguna cosa d’on es pugui fugir partir.

I aquell element que havia de determinar quin seria el decurs que seguiria el cicle no podia ser sinó el temps: l’element que s’havia de considerar per tal de poder mesurar com era l’espai. I transitar-lo. O per tal que la persona pogués existir. I conèixer-la. Per tal que quedés alguna constància d’aquella experiència que s’havia de sentir. D’aquella experiència que, per la seva banda, acabaria convertint-se en un altre record. Algun dia. O no.

I no va ser fins que va poder veure la darrera obra que feia en Tonet Amorós que es va decidir a proposar-li a participar. En aquell cicle d’exposicions. En l’itinerari de ficció. Encara que, si més no, d’una altra manera: des del principi i fins al final del cicle. És a dir, des de la primera exposició fins a la última. Per tal que es preservés al màxim el ritme que determinaven les seves visions de revolució. El títol que volia donar a aquella sèrie de fotografies que tot just començava a fer. Aleshores.

Tot continuant amb l’interès de l’artista a equiparar les seves obres amb les diferents fases d’una evolució (i en que qualsevol dels elements que la componen és un instrument que adquireix una forma en virtut d’una experiència modificable), els visions de revolució d’en Tonet Amorós no es podien distanciar d’aquell principi que guiava l’artista. Perquè significaven una altra passa. O perquè eren una passa més en l’evolució de la seva obra. Per bé que també ho podien significar respecte de les circumstàncies d’on havien de sorgir. És a dir, respecte de les exposicions d’on havien de brollar les línies quasi imperceptibles de les seves atmosferes, la densitat o la massa dels seus horitzons, l’espessor suggeridora dels seus camps de color. En suma, els seguit d’imatges on es copsaria la inestabilitat infinita de les nostres emocions.

I va plantejar a en Tonet Amorós la possibilitat de continuar la seva sèrie de fotografies. Tot deixant constància d’allò que recordés: l’artista però també els altres. D’aquelles exposicions que s’havien programat. En el cicle. O, si més no, de qualsevol altra cosa que l’artista hagués sentit. O d’allò que cregués que s’havia d’empremtar com si fos la memòria d’allò que havia passat o d’allò que encara estigués passant. O d’allò que es pogués recordar. Del transcurs d’aquella aventura que s’havia de consolidar en el temps. O no. I mitjançant el moviment de la seva cambra fotogràfica. O de l’evolució que es pogués apreciar en el pensament del qualsevol.

Aquella proposta que li va fer va ser com un contracte a dues bandes.

Entre ell. Que sempre pensava que era un cúmul de records allí que es gravava a la memòria un cop s’havia vist una exposició. I que per bé que hi havia records que s’oblidaven a l’instant considerava que n’hi havia d’altres que eren els que ens ajudaven a comprendre’ns. Com som. I a saber que era allò que pensàvem. O a intuir que era allò que volíem. Per a nosaltres. I que aquest tipus de records eren aquells que relacionàvem amb els altres. Amb aquells que s’acumulaven a la nostra memòria i que donaven una certa consistència a la nostra raó de ser. Perquè ens induïen a preguntar-nos sobre el nostre passat. I a qüestionar-nos sobre aquelles coses que ens va succeint. I a plantejar-nos qualsevol projecte de cara a un futur que ignoràvem del tot.

I l’artista. Que considerava que les visions de revolució eren una altra manera de participar. En una exposició. I perquè només les podia tenir un cop que l’exposició estigués acabada. Perquè d’allò que es tractava era de copsar-ne l’essència. I que aquesta essència el pogués menar a trobar-se amb la sensació d’infinitud que es pot tenir. De les sensacions. Però també dels horitzons. D’aquells llocs on la nostra mirada se sol confondre amb el temps. I capgirar-se cap al seu interior. Per tal de percebre quins són els estímuls. O allò que li passa. A l’interior. Per tal de seguir perdent-se. Però també es podia entendre com la voluntat de percebre en l’horitzó les diferents etapes d’un viatge. Entre l’espai i la persona.